Sempre que marxàvem d'Agulles amb el
Josep A., ens dèiem, algun dia hem de venir a fer aquesta via, però
sempre costava fer-li un forat, i no sé si és una cosa del meu
subconscient. El primer cop que vaig escalar per Agulles, a
començament dels setanta, vaig veure uns escaladors que feien la
Ravic, em va deixar impressionat, mira que després he fet vies molt
aèries de la zona nord de Montserrat.
Així que avui dilluns estem al peu de
la Senda dels Àngels amb el cul una mica apretat. L'entrada me la
miro una mica a l'esquerra a la dreta, el company em diu que havia
llegit que algú havia pujat per l'arbre, en fi que quan el company
em posa la ma al cul, ep sense apretar, això em dona el plus que em
faltava i arribo a la primera xapa, després anar fent ara lliure ara
algun pedalillo fins la R1.
El segon llarg l'enceta el company, a
mi aquest m'ha costat, no em trobo massa fi, quan el cos no va
bé el cap et juga males passades, tan que jo ara ja baixaria. Em
miro el llarg i tot i que em costa posar-m'hi, continuo; la sortida té un passet molt finet, més
cabron pel segon que pel primer, per això va bé xapar un spit de la
Ravic, que al primer li fa més nosa que servei però al segon li
estalvies un pèndol, cal posar un expres ben llarg. Vas flanquejant
i tirant amunt per una zona força maca i fina.
L'últim llarg és d'aquells que no
voldries que s'acabessin mai, molt vertical però amb uns còdols
bonissims.
Tot i que la via no és una gran via
ens sentim contents i satisfets d'haver-la escalat i el meu
subconscient més tranquil.
L1
L1
Arribant a R3
L4
L4
Fotocim
